Author

jordigonzalezguzman

Artículo Criminologia

Toward a Criminological Understanding of Financialization

by jordigonzalezguzman diciembre 9, 2021

Jordi González Guzmán, University of Leeds (UK)

Abstract

This article weaves together the ascendancy of financial markets and the field of critical criminology. It argues that critical perspectives such as crimes of the powerful and crimes of globalization may benefit from analyzing financialization as a key economic and cultural transformation in today’s capitalism. The analysis of financialization is made through the literature that addresses the economic transformations of capitalist accumulation, thus framing finance capital in the post-Fordist regime of production. By using this perspective, this article develops the argument that the cyclical speculative waves of finance are not a congenital pathology of capitalism but its very mode of governmentality. Overall, this article claims the analytic potential of financialization studies to deepen our understanding of the social and environmental harms produced by powerful corporations and financial institutions.

https://doi.org/10.5204/ijcjsd.1999

Guzmán, J. G. (2021). ‘Toward a Criminological Understanding of Criminology’. International Journal for Crime, Justice and Social Democracy, Vol. 10: 3.

diciembre 9, 2021 0 comment

Criminologia

The Prohibition of Torture and Other Cruel, Inhuman or Degrading Treatment or Punishment.

by jordigonzalezguzman noviembre 10, 2021

Supervision mechanisms in the American and European prison conditions.

Introduction

The international prohibition of torture and ill-treatment is embedded in the most important declarations and conventions of human rights ^[i]. The American Convention on Human Rights (ACHR hereafter) and European Convention on Human Rights (ECHR hereafter) established the absolute prohibition of torture as one of the paramount right for a democratic society ^[ii]. However, prison conditions are in several cases a state of exception for the inmates into this matter. Which differences and similarities could be found between America and Europe in the supervision of prison conditions and the prohibition of torture? Two judgements—one of the American Court and one of the European Court—are considered to answer this question.

The prohibition of torture is a negative obligation as is identified as a moral absolute that represents the essence of universal human rights ^[iii]. This prohibition is absolute for the states, for there is no margin of appreciation and it therefore represents moral absolutes not subject of consequentialist’s analysis ^[iv]. International law is based on the premise that individuals should not be seen as objects ^[v]. States have a negative obligation to refrain from engaging in any torture or ill-treatment as well as the positive obligation to prevent, investigate, prosecute and punish such acts ^[vi]. Thus, the breaking of the prohibition of torture cannot be justified under any circumstances. The prohibition of torture cannot be derogated, having reached the status of jus cogens^[vii].

Regional Conventions: America and Europe

The ACHR enshrines the prohibition of torture under the article 5, while ECHR encloses this right under article 3; no differences in regard both articles can be found. Moreover, these articles do not include provisions for exceptions and no derogation form it is permissible for them. The ACHR embedded two organs representing the competence with respect the matters of the Convention: The American Commission (IACHR) and the American Court (IACtHR), regulated under the chapter VII and VIII respectively. However, the Council of Europe (CoE hereafter) set up the European Court (ECtHR) in the article 19 of the ECHR, establishing “the Court” as the main judicial body to protect the convention, ruling his functions and norms from the article 20 until the 51 ^[viii].

Nonetheless, the prohibition of torture is also protected in other treaties. On the one hand, in America we find the Inter-American Convention to Prevent and Punish Torture (IACPPT) as the main treaty at regional level, created by the OAS and is controlled by the IACHR ^[ix]. On the other hand, in Europe, the CoE elaborated in 1987 the European Convention for the Prevention of Torture (ECPT), which embody the main instrument of supervision: the Committee for the Prevention of Torture ^[x].

Among the (inter)national treaties (IACPPT, ECPT and UNCAT), there can be found the same structure, providing similar functions as well as processes to complain. Nonetheless, the main difference lays in the definition of torture. Only the IACPPT’s definition is broader as does not require neither that the harm (material element) has to be serious nor a dolus especialis (subjective element) for its realization ^[xi]. Moreover, IACPPT’s definition refers to ‘any purpose’, and ‘methods upon a person intended to wipe out the personality of the victim or to diminish his physical or mental capacities, even if they do not cause physical pain or mental anguish’^[xii].

(Inter)national instruments of supervision

In America, the IACHR and IACtHR are the instruments to supervise and protect any violation of the ACHR and the IACPPT. No other element of supervision is enshrined, whereby the American context relies on the OPCAT in order to create different instruments of social control. Conversely, in the European context, we find the European Committee to Prevent Torture (CPT)^[xiii]. The CPT consists of one expert from each member state. Its modus operandi is to make announced or unannounced inspections of a sample of custodial institutions ^[xiv] in each member state. The real thrust of the inspection is the formal report to the relevant government ^[xv]. In Europe, CPT inspection standards have given vitality to judicial intervention, and court decisions have in turn reinforced CPT reports and standards ^[xvi]. The most recent standards document was consolidated in 2006 ^[xvii]. However, the CPT does not include an element of supervision under domestic law by standing autonomous and flexible agencies, and this is which OPCAT address to solve.

The UN approved the Optional Protocol for the Convention Against Torture (OPCAT) in 2002 in order to provide an instrument of supervision for those countries that had previously ratified the UNCAT. The OPCAT has a dual track regulatory system: the Subcommittee for the Prevention of Torture (SPT) and the National Preventive Mechanisms (NPMs)^[xviii]. The SPT is modelled upon the CPT: its membership consists of experts from States Parties and carry out visit-based inspections of places of detections in selected states, with the same modus operandi and reporting arrangements like of those of the CPT ^[xix]. The States Parties are interpellated to set up a NPM’s, the second regulatory strand, under their own domestic law ^[xx]. An important point of the NPM’s is that different agencies may be created, taking into account juridical-political complexities that may arise from multi-governance arrangements ^[xxi].

The applications: admissibility, merits, judgment and remedies

We have chosen two cases of torture and ill-treatment, one of the American Court (Cantoral-Benavides v. Peru ^[xxii]) and the other of the European Court (Peers v. Greece ^[xxiii]), in order to compare how the prohibition of the torture is treated in regard to the custodial or detention for suspects under state authorities. The test applied under both Courts to decide the admissibility of application is practically the same:

Ratione personae: anyone claiming to be a victim of a violation of the IACHR or ECHR. It must not be anonymous and show that (s)he is directly affected ^[xxiv].
Ratione temporis: within a period of six months from the date on which the final decision was taken ^[xxv].
Ratione loci: must be under jurisdiction of the state party ^[xxvi].
Ratione materiae: an applicant must allege the violation of a right that falls within the scope of the ECHR or IACHR ^[xxvii].
Domestic law remedies: must be pursued and exhausted ^[xxviii].
Non-duplication of procedure: the application must not be similar to another procedure already submitted to international investigation ^[xxix].
Plausibility of facts: the application must be compatible with the provisions of both conventions and manifestly well-founded ^[xxx].

Once both cases have been found admissible, the Courts consider the merits to determine whether the rights of the applicants have been violated, i.e. if the allegations made are well founded and reveal a breach of the state party’s obligations ^[xxxi].

In Cantoral-Benavides v. Perú, the applicant claims a breach of the article 5 (1,2) for physical and psychological violence, incommunicado detention (para.81) and prison conditions. The latter includes strict isolation in a crowded cell, no ventilation nor light, availability of few visits and deficient medical attention (para.85). The Court stress that terrorism situation within a State cannot entail restrictions to the physical integrity of a suspect (para.96) The American Court follows the criteria applied by the ECtHR about the notion of torture and prison conditions in several statements ^[xxxii]. The merits also highlight the notion of psychological torture (para.102) and a double purpose against Mr. Cantoral: avoid any psychologic resistance in order to force him to waive his rights, and to subject him to additional punishment than the imprisonment ^[xxxiii].

In Peers v. Greece, the breach of the article 3 is focused on prison living conditions of the applicant. According to the Court and testimony, the applicant was placed in the segregation unit without his permission (para.64-69). The Court considers, in particular the applicant had to spend part of each 24-hour period confined to his bed in a cell with no ventilation nor windows, which also become sometimes unbearably hot temperatures. The applicant also had to use the toilet in presence of another inmate (para.75). The Court stress that the paramount fact remains that “the competent authorities took no steps to improve objectively unacceptable conditions of the applicant’s detention, and omission denotes lack of respect for the applicant” (para.75). The Court also relies his judgment in the CPT findings in its visits to Greece prisons (para.61). The ECtHR held that overcrowding of prisons could violate the ECPT, notwithstanding if prison authorities did not endorse or engineer the overcrowding.

Both courts declare that the State Party (Peru and Greece) violated, to the detriment of the applicants, the articles 3 (ECHR) and 5.1, 5.1 (ACHR).

The IACtHR requires the state to take all measure necessary to comply with the pending points of the reparations and costs (including payment of non-pecuniary damage to the applicant and familiars). The state must submit to the IACtHR, in a specific period of time, a detailed report on the steps taken to meet the outstanding obligations and the applicant has the right to submit comments to the State report. Moreover, the State has the obligation to continue to report the Commission every six months on the measures taken to ensure compliance with the orders given by the Court. However, the ECHR requires the State to pay the applicant in respect of non-pecuniary damage, but does not include other responsibility, as the CPT fulfil the supervision of the states and submit reports and recommendations.

Conclusion

The IACPPT is the regional instrument that entails a broader and more explicit definition of torture; however, it has no other supervision instrument than the IACHR.
The ECPT is paramount in Europe as an instrument of supervision to prevent torture, while the ECtHR is the judicial organ who protects any violation of the Convention.
OPCAT entails a value-added instrument of supervision (NPMs) for those countries that do not have one.
Prohibition of torture is an absolute right under any circumstance for both Courts, which interpretation is getting broader and does not require intent to violate it.

——-

^[i] Articles 5 UDHR, 7 AND 10 ICCPR, 37 ICRC, 10 ICRMW, 15 CRPD, 3 ECHR, 5ACHR and 5 ACHPR (Bantekas and Oette, 2013:327).

^[ii] Torture is considered an international crime subject to universal jurisdiction and constitutes an element of genocide, war crimes and crimes against humanity. Bantekas and Oette (2013:327) make reference about the articles 6(b), 7 (1) and 8(2) of the ICC Rome Statute.

^[iii] The internal structure of international human rights convention includes two types of provisions: the first impose negative obligations on states while the second lay positive duties on states. Both types of provisions are legally binding under international law, however, the normative effect produced by them is quite different. Whereas negative obligations establish a clear standard for the states regarding the ‘focal case’ of the activities prohibited by them, positive obligations do not (Candia, 2014:2; Bantekas and Oette, 2013:223).

^[iv] With consequentialist’s analysis, Candia (2014), the utilitarianism moral, that is, the theory in normative ethics holding that the best moral action is the one that maximizes utility. For example, state security services cannot torture a terrorist seeking to discover where a bomb has been placed (Candia, 2014).

^[v] Bantekas and Oette, 2013:330.

^[vi] Bantekas and Oette, 2013:334.

^[vii] Bantekas and Oette, 2013:327

^[viii] The European Commission of Human Rights did the same work that the Inter-American Commission of Human Rights until the entry into force of Protocol No. 11 to the European Convention of Human Rights.

^[ix] Article 16 and 17 of IACPPT.

^[x] Article 1 ECPT.

^[xi] Espinoza Ramos, 2012.

^[xii] The IACPPT institutionalize the right to personal integrity and makes explicit reference to respect for the psychological and moral integrity of the person (para. 101, Cantoral-Benavides v. Perú). See Bantekas and Oette (2013, p.330-331) for a further detailed definition of torture.

^[xiii] The CPT has been the engine-room for the development of standards for avoidance torture throughout Europe (Harding, 2012:447).

^[xiv] Custodial institutions include prisons, police cells, psychiatric wards, centre for detention of immigrants, juvenile and minor centres, etc.

^[xv] Harding, 2012:448.

^[xvi] Harding, 2012:449

^[xvii] Council for the Prevention of Torture, 2006; Harding, 2012.

^[xviii] Both mechanisms are regulated under articles 2 and 17 of the convention, respectively.

^[xix] However, SPT’s international scale and its limited recourses entails a very limited capacity to influence (Harding, 2012:450).

^[xx] Following Harding (2012), the NPM’s are the real driver of OPCAT system. In essence, the powers and modus operandi of these NPMs will mirror the Her Majesty’s Chief Inspector of Prisons (HMCIP), which is the key agency in England and Wales in the regulation of prison conditions: independent inquiry, public annual reports, power to carry out unannounced inspections, free and unfettered access to any prison, etc (Harding, 2012: p. 441-450).

^[xxi] Three main paths have been taken in the creation of NPMs: building a structure around an existing national human rights institution (NHRI), building around an ombudsman office; or creating an entirely new agency (Harding, 2012:452).

^[xxii] Peers v. Greece (App.no. 28524/95).

^[xxiii] Cantoral-Benavides v. Perú, 18 August 2000.

^[xxiv] Art. 35.2 (a) ECHR; art. 46(d) IACHR.

^[xxv] Art. 35 ECHR and art. 46 (b) IACHR.

^[xxvi] Art. 34 ECHR; art. 44 IACHR.

^[xxvii] Art. 3 ECHR and art. 5 IACHR.

^[xxviii] Art. 35.1 ECHR; art. 46.1(a) IACHR.

^[xxix] Art. 25.2(b) ECHT, art.46.1(c) IACHR.

^[xxx] Art. 35.3 ECHR; art.47 IACHR.

^[xxxi] However, the Courts have the option to consider admissibility and merits separately or concurrently, but it must notify the Parties if it plans to consider admissibility and merits together (Bantekas and Oette, 2013:293).

^[xxxii] See paragraph 95, 97, 99, 102 of Cantoral-Benavides v. Perú.

^[xxxiii] The IACtHR found that the victim was tortured to “break down his psychological resistance and force him to incriminate himself or confess to certain illegal activities” (para. 132).

noviembre 10, 2021 0 comment

Investigación Vivienda

Informe: Impactes socials del mercat de lloguer

by jordigonzalezguzman julio 7, 2021

Des de l’any 2008, la població que viu de lloguer ha crescut inexorablement. La fi del darrer boom immobiliari (1997-2007) va ser també l’inici d’un canvi de tendència, després de 50 anys d’expansió de l’habitatge en propietat. Davant el creixement recent del mercat de lloguer, en els darrers anys s’han realitzat estudis rigorosos que aporten dades rellevants, com l’evolució de l’oferta i la demanda, els canvis en el preu del lloguer, i l’estructura i la concentració de la propietat. No obstant això, en general hi ha un desconeixement sobre la dimensió social d’aquest mercat i, molt particularment, de la realitat de les persones que viuen de lloguer i que en constitueixen la base econòmica.

El propòsit d’aquesta enquesta és omplir aquest buit, aportant dades sobre les condicions de vida de les llars llogateres i els impactes del mercat de lloguer a l’àrea metropolitana de Barcelona. L’enquesta es centra en el cicle alcista entre els anys 2014 i 2019: etapa durant la qual els preus van augmentar sense precedents, superant el seu màxim històric. Els coneixements acumulats de les persones directament afectades –que són qui viuen als habitatges, paguen els lloguers, i tenen relacions amb agents molt diversos– ofereixen dades de gran valor sobre l’evolució del mercat de lloguer i les seves repercussions socials.

L’enquesta i l’informe han estat realitzats pels equips de La Hidra Cooperativa, l’Agència de la Salut de Barcelona, i l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (Universitat Autònoma de Barcelona), amb el suport i col·laboració del Sindicat de Llogateres i Llogaters.

L’informe s’estructura en tres apartats. En el primer, s’aborden els aspectes metodològics de l’enquesta, que es basa en una mostra de 2.020 respostes completes (d’un total de 2.647). En el segon apartat, s’expliquen els principals resultats: 1) s’ofereixen dades generals sobre el sistema de lloguer, analitzant qüestions com el pes del lloguer de mercat i la influència dels intermediaris; 2) s’avaluen els impactes socials del mercat de lloguer en el cicle 2014-2019, dimensionant problemes com la inseguretat residencial, els desnonaments invisibles, l’assetjament immobiliari i l’estrès financer; 3) s’analitzen els efectes d’afiliar-se o de participar en una organització que defensa el dret a l’habitatge, com és el cas del Sindicat de Llogateres i Llogaters. En les conclusions es recullen els aspectes més destacats de l’informe i es fan algunes recomanacions.

Impactes socials del mercat de lloguer. Enquesta sobre les condicions de vida de la població llogatera a Barcelona i l’àrea metropolitana [Descarga]

julio 7, 2021 0 comment

Criminologia Docencia

Pensant les classes de Seguretat Pública i Urbanisme

by jordigonzalezguzman junio 22, 2021

El curs 2020-2021 del Grau de Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció ha resultat ser el primer curs que imparteixo classes com a professor associat a la universitat on em vaig graduar: la Universitat Pompeu Fabra. L’experiència ha estat immillorable. Sens dubte tot un repte acadèmic, car sumar-li al treball de camp de la tesi doctoral el fet d’impartir classes durant un trimestre, per primer cop, suposa un gran esforç. Un esforç, val a dir, només superable pel desig de dur-lo a terme i, sobretot, pels consells de moltes companyes que, des de l’anonimat, aprofito aquí per donar-los les gràcies. No són poques les lliçons que m’enduc d’aquestes darreres deu setmanes d’aprenentatges i ensenyances. Que serveixin les següents línies, per tant, per fer un balanç del fil conductor que recorre l’assignatura de Seguretat Pública i Urbanisme i per reflexionar sobre quina relació manté aquesta amb la criminologia del present.

Aquesta assignatura gravita entorn als significants que constitueixen el seu propi nom. Per un costat, les qüestions relatives a la ‘seguretat’ i a les transformacions d’aquest concepte al llarg de la història per adjectivar-lo d’una determinada manera (la seguretat pública, ciutadana, humana, jurídica, laboral, etc.). Des d’un punt de vista metodològic, la criminologia disposa d’indicadors, anuaris i estadístiques públiques per operacionalitzar la percepció d’inseguretat d’una determinada població; dades que els i les criminòlogues han de saber analitzar i interpretar per tal d’avaluar, i per tant poder millorar, el benestar de la ciutadania i la legitimitat de les institucions públiques i el sistema de justícia penal. Les ciències socials coneixen –gràcies a l’herència de l’estructuralisme i al gir lingüístic– de quina forma el llenguatge construeix la realitat social que vivim i els fenòmens que investiguem. En aquest sentit, la criminologia pot vindicar eines pròpies per explicar i interpretar la introducció de significants com “(in)seguretat”, “perillositat” i “(in)civisme” a l’opinió pública a través dels processos de modulació de l’estructura de sentiments de la societat (el pànic moral i el populisme punitiu). L’anàlisi dels fenòmens socials ha d’acompanyar l’anàlisi rigorós de les dades i de les estadístiques relatives a la percepció d’inseguretat.

Per un altra costat, la qüestió urbana, inseparable de com la criminologia aborda la seguretat. Els nous processos urbans que emergeixen a partir de la segona meitat del s. XX (la gentrificació, la turistificació i la financiarització de les ciutats) són transformacions claus per explicar la composició cultural, econòmica i social dels barris de ciutats globals com Barcelona. Resulta inevitable evocar i treballar a l’aula la revolució espacial que emergeix amb Henri Lefebvre i la geografia crítica –continuant de la mà de David Harvey, Neil Smith i altres geògrafs britànics– que ens porta a entendre l’espai i la ciutat com un bio-artefacte que produïm i ens produeix (un mediador actiu ple de tensions, antagonismes, identitats, posicions socials, etc.).

Una perspectiva sobre l’espai imprescindible per repensar les teories explicatives del delicte a l’espai, les estratègies en polítiques públiques de prevenció de la Environmental Criminology (place-based crime prevention) i les valuoses novetats crítiques que ens porta la nouvelle onada de recerques al voltant de la Green Criminology. En un intent de delimitar l’estudi del fenomen de la criminalitat dins del context de les ciutats globals, el darrer llibre de Rowland Atkinson i Garth Millington, Urban Criminology, posa el primer esglaó per inscriure la recerca criminològica dins d’aquestes transformacions urbanes: les polítiques d’habitatge, la sociologia econòmica en la formació de guetos, la governança i el control social en el terreny urbà, l’economia política de la seguretat urbana (les gated communities, l’augment de la seguretat privada, la prevenció situacional a través de l’immobiliari urbà i noves tecnologies, etc.). Molts estudiants, en els seus treballs de final de grau, elaboren anàlisis empírics de la percepció de la seguretat i de la delinqüència als barris de Barcelona. Amb una comprensió adequada dels nous processos urbans, la correlació positiva que hi ha entre, per exemple, les variables d’inestabilitat residencial i de percepció d’inseguretat pren força explicativa, facilitant així el diagnòstic per pensar en termes de polítiques públiques.

Certament, més enllà d’analitzar la ciutat global des d’on pensa la criminologia, l’assignatura de Seguretat Pública i Urbanisme tracta d’analitzar les polítiques públiques que aborden actualment la qüestió de la “seguretat ciutadana” i el “civisme”. Ja al 1934, al clàssic llibre Principles of Criminology, E. H. Sutherland i D. R. Cressey posaven èmfasi en que la criminologia no només es dedicava a l’estudi de “making laws and breaking laws”, ans també s’havia d’incloure el procés pel qual la societat reacciona “toward the breaking of laws”. Estirant d’aquest fil i baixant al terreny de la reacció social envers l’incompliment de les lleis o les normatives, un tema central d’aquesta assignatura és introduir i tractar el mode de governança burocràtica, administrativa o sub-punitiva que sorgeix a les ciutats de l’Estat espanyol amb el fenomen de les ordenances cíviques. Per aquest motiu, a la sessió vuitena, vam tenir el plaer de comptar amb la participació d’una conferenciant excepcional, la Cristina Fernàndez-Bessa, ex-professora també de la UPF. La Cristina ens va parlar de l’anàlisi criminològic que va realitzar sobre l’Ordenança Cívica de Barcelona (2006) després d’una dècada en funcionament. Un anàlisi de l’Ordenança que va servir per conèixer quina metodologia de recerca es va utilitzar, quines conclusions es van extreure i quina és la rellevància criminològica d’aquests estudis. Una anàlisi, també, que ens va ajudar a posar en pràctica i entendre el concepte de burorrepressió, un concepte prèviament treballat a l’aula per referir-nos a l’arsenal de sancions administratives que estan disponibles en l’entramat de lleis, normes i ordenances –com a la Llei de Seguretat Ciutadana de 2015, a punt, per cert, de ser derogada per l’Executiu de Pedro Sánchez en alguns dels seus preceptes–, amb l’objectiu de criminalitzar, reprimir, penalitzar i, en definitiva, desactivar la protesta dels moviments socials, polítics i ciutadans.

Resulta igual d’imprescindible que la criminologia es faci càrrec dels Plans de Seguretat que elaboren els Ajuntaments i altres administracions públiques. En aquest sentit, els alumnes han treballat, malgrat que breument als seminaris, el Pla Directori de la Guardia Urbana de Barcelona, elaborat el 2016 a càrrec de l’anterior Regidor de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Amadeu Recasens. L’interès d’aquest Pla Directori és desenvolupar la policia de proximitat en les pràctiques de la GUB i altres agents de seguretat, un model que apunta a la co-producció de polítiques públiques (a diferència del community policing); és a dir, en la participació activa de la comunitat en el disseny i avaluació de les polítiques públiques. De la mateixa manera, el coneixement criminològic disposa d’eines per adreçar els protocols d’actuació policial de la BRIMO i ARRO a les manifestacions. En un altre ordre de coses, grans projectes urbans que estan en procés de finalitzar, com el nou parc de les Glòries, o encara pendents de realitzar-se, com la transformació de Les Rambles, són processos on no només tenen molt a dir els arquitectes i planificadors urbans, sinó també els i les criminòlogues que hauran de pensar i d’elaborar polítiques públiques de prevenció i plans de seguretat.

El curs 2020-2021 ha estat marcat per la presència minvant del Covid-19 i, per tant, les classes s’han desenvolupat de forma virtual. Un format al que costa adaptar-se, doncs el coneixement passa pels cossos des d’on s’enuncien les paraules i les classes virtuals es converteixen en tecnologies del llenguatge que, de fet, no es fan càrrec dels cossos que parlen. Malgrat l’experiència virtual, els seminaris han estat punts de trobada, breus però intensos, on hem pogut posar en comú i debatre els conceptes treballats a classe; on els estudiants han fet presentacions i han dinamitzat ells mateixos els debats que derivaven de les seves presentacions. Enguany, els seminaris s’han convertit en un espai d’excepció, des d’on hem pogut recuperar la normalitat acadèmica: la universitat com un lloc de trobada i generador d’idees i afectes.

En definitiva, la seguretat i la qüestió urbana són temes centrals per la criminologia del present. Aquesta assignatura ha intentat posar-ho en relleu, tant des d’un punt de vista teòric com pràctic, amb l’anàlisi de les noves eines conceptuals que prenem prestades de la geografia i la sociologia urbana amb l’objectiu d’entendre les recents transformacions a les metròpolis globals. També ho hem posat de manifest amb l’anàlisi de les polítiques públiques de seguretat que governen i regulen l’espai urbà, configurant així una nova governança securitària, a través del dret administratiu sancionador, que cal abordar críticament des de la criminologia. Heus aquí les tasques que té per endavant la criminologia. Només espero que aquesta assignatura serveixi, i així ho hagi fet en aquest primer any, com un punt de partida més per despertar interessos, generar discussions crítiques i coneixements útils als estudiants dins d’un Grau tan essencial com és el de Criminologia i Polítiques Públiques de Prevenció de la UPF.

junio 22, 2021 0 comment

Investigación

Pierre Clastres and the anthropological riddle

by jordigonzalezguzman abril 1, 2021

Pierre Clastre’s seminal work Society against the State marked a turning point in the history of political anthropology. But this founding piece has brought much more into social sciences. Underlying his ethnographic reflection on the culture and political organisation of South-American societies there is a particular epistemological scaffolding that buttresses his ethnographic work.

Foucault assertively recommended Clastres book (vid. Les mailles du pouvoir, Dits et Écrits, 1981: 1003), as he saw in the French anthropologist work a compelling new perspective on how power is exercised, far away from a liberal -and Marxist- understanding of power. Foucault acknowledges Clastres new conception of power as a technology, a conception that aims to overcome the privilege of the law and the prohibition, which ultimately dominated the ethnological work from Durkheim until Lévi-Strauss.

Clastres unravels the cultural and economic features of South American primitive communities so as to shine a light on what does it mean to live in society politically and without a state. One of the features he is interested in is the institution of chieftainship, which is central to understand the political organisation of these societies, and therefore of power. The chief needs to hold specific traits such as the capacity to moderate and act as a peacemaker, an attitude prone to generosity by means of sharing all his possessions, and communication skills so as to perform outstanding speeches.

However, Clastres is troubled because the institution of the chief does not obey the rules that one would imagine after reading Hobbes’ Leviathan. The indian chief is not endowed with real might, rather the chief is only a by-product of the tribe or community’s might. Clastres points towards the chief’s lack of authority. The tribe or community function is to negate the power of the chief.

This is why Clastres asks: «Just what is this power that is deprived of its own exercise? What is that defines the chief, since he lacks authority?» This is the initial riddle that remains in all its mystery and the one which anthropology should adventure to grasp politically:

From where does this institution without «substance» derive its strenght to endure? For what needs to be understood is the bizarre persistence of a «power» that is practically powerless, of a chieftainship without authority, of a function operating in a void.
Pierre Clastres (1989 [1974]), Society Against the State, New York: Zone Books. P. 29.

abril 1, 2021 0 comment

Artículo Vivienda

La gramàtica política del moviment per l’habitatge

by jordigonzalezguzman enero 27, 2021

Des de la celebració del primer Congrés d’Habitatge de Catalunya el novembre de 2019, s’ha escrit i discutit molt, en aquest mateix espai, sobre quina és la ‘gramàtica’ política del moviment per l’habitatge. Les diferents intervencions giren entorn a pensar quin és el ‘subjecte’ al qual s’adreça el moviment i quins són els seus ‘predicats’, és a dir, les formes d’acció col·lectiva, les estratègies i les pràctiques polítiques d’aquest subjecte. Aquest article s’inscriu en aquest marc de debat post-Congrés, sumant-se a la pluralitat de veus que enriqueixen i enforteixen la diversitat interna del moviment. L’objectiu d’aquest article és pensar la ‘gramàtica’ i la praxis del sindicalisme d’habitatge des d’una determinada concepció política del moviment, per tal de seguir eixamplant la base, constituir-lo com un vector antagonista juntament amb altres moviments socials (el feminisme, l’ecologisme, etc.) i desplegar la potència emancipadora que engloben les lluites en l’àmbit de la reproducció de la vida.

L’última dècada ha estat testimoni de la transformació i l’expansió del moviment per l’habitatge. Del moviment okupa al cicle de lluites que iniciava la PAH per respondre a l’estafa hipotecària del 2008, fins al naixement de sindicats de llogateres, sindicats de barri, xarxes i grups d’habitatge per donar resposta a l’emergent bombolla del lloguer. De la mateixa manera que el capital –amb la mediació dels poders polítics– reestructurava el mode d’acumulació a través de l’extracció de rendes immobiliàries en el mercat de lloguer post-2008, el moviment per l’habitatge es reorganitzava com a força política amb la formació de nous col·lectius. El novembre del 2019, la celebració del primer Congrés d’Habitatge de Catalunya aglutinava diverses organitzacions del moviment, mostrant que el sindicalisme d’habitatge es troba en un moment àlgid.

El moviment per l’habitatge es constitueix, doncs, com una pluralitat de col·lectius organitzats en xarxa que empenyen i es mouen en la mateixa direcció: la desmercantilització de l’habitatge, la defensa del dret a l’habitatge digne, l’aturada de tots els desnonaments, etc. Si l’objectiu del moviment és sostenir l’acció col·lectiva en el temps per tal d’assolir els objectius de forma efectiva, és necessari pensar el sindicalisme d’habitatge des d’una determinada concepció política que, en la meva opinió, és la que hauria de fonamentar i orientar la seva gramàtica. La qüestió central no passa per analitzar el moviment per l’habitatge com un moviment subordinat a la matriu dialèctica entre capital-treball i a les representacions i praxis del sindicalisme laboral. Seria un error traslladar les narratives teòriques de les lluites en l’àmbit de la producció a l’àmbit de la reproducció. No són els marcs polítics preexistents ni les identitats polítiques prefigurades les que han de guiar l’acció col·lectiva del sindicalisme d’habitatge. Al contrari: són les lluites concretes en el terreny de l’habitatge les que, des de la seva pròpia immanència, han de servir de brúixola per construir nous horitzons comuns i nous projectes d’emancipació.

Aquesta concepció política no és només un gest teòric: és clau per entendre la qüestió del subjecte polític. Cal superar les anàlisis que busquen el nomenament d’un subjecte polític que coincideix amb una classe social predeterminada. Abandonem la gramàtica política que entén el sindicalisme d’habitatge com un dispositiu exterior que atribueix consciència a la classe, com si aquesta estigués fora esperant a ser interpel·lada per despertar la seva consciència revolucionària. Superem el fetitxisme de trobar i delimitar la classe obrera ‘pura’ o la ‘fracció de classe’ que liderarà el camí de la revolució. La classe es constitueix durant les lluites, no amb anterioritat a aquestes. La subjectivitat de classe es desenvolupa durant el mateix procés de lluita i no es pot analitzar políticament de forma separada als processos d’emancipació actuals. En altres paraules: no és la lògica del capital la que atribueix i determina la forma de ser de la classe –és a dir, què és la classe, quin és el seu estatus ontològic–, sinó que son les lluites concretes les que constitueixen a la classe com a subjecte polític contra el capital.

L’estructura del mercat de l’habitatge –i la realitat social– és molt complexa com per concebre-la des de l’imaginari activista que identifica a una classe social per la seva condició estructural de precarietat i despossessió. No es tracta de buscar l’ordre jeràrquic de les classes, subordinant una classe a una altra com si fossin realitats objectives. No es tracta d’instal·lar al moviment per l’habitatge en la puresa ideològica incapaç d’ampliar la politització, sinó de guanyar terreny polític ampliant el camp de l’antagonisme social contra el capital immobiliari. El 2013, la gramàtica política de la PAH –interpel·lant i organitzant a totes les persones afectades per l’estafa hipotecària perpetrada pels bancs– era capaç de recollir 1,4 milions de firmes per aprovar la ILP, fent recular la majoria absoluta del PP. Actualment, és la centralitat del conflicte entorn el lloguer (l’augment sostingut de preus, l’augment dels desnonaments per la LAU i dels desnonaments invisibles, etc.) que ha obert un nou cicle de lluites que aspira a inscriure’s en un nou horitzó constituent. Per això, són els conflictes protagonitzats per l’organització llogatera contra els fons voltors (Blackstone, Cerberus, Azora, etc.) i les classes rendistes els que estan ampliant la politització en el terreny de l’habitatge. Igual de central és l’augment de casos d’ocupacions en precari que voldrien ‘legalitzar’ i estabilitzar la seva tinença a canvi de pagar un lloguer assequible.

Certes gramàtiques polítiques entenen l’activitat del moviment per l’habitatge com una màquina d’acumulació de forces que, de forma lineal, poc a poc, arribarà a un estadi on el teòric exèrcit revolucionari podrà “prendre el poder” (sic) i acabar amb la propietat privada. Mentre això passa, una alternativa és pensar la política del moviment des de l’antagonisme i des de la dinàmica dels moviments: a través dels cicles de lluites que se succeeixen, que avancen aprofitant les onades de mobilització. Són els cicles de lluita els que obliguen a reordenar el poder del capital, és a dir, a que hagi de buscar noves formes d’acumulació i d’estructures tècniques. La llei 24/2015, contra l’emergència habitacional, o la llei 11/2020, de contenció de rendes del lloguer, no han desmercantilitzat l’habitatge, però ajuden a resoldre les problemàtiques quotidianes de milers de famílies. No han superat el capitalisme, però guanyen terreny polític als bancs, als fons voltors i a la classe rendista.

En definitiva, crec que és necessari inscriure la ‘gramàtica’ política del moviment per l’habitatge en una concepció política que pren com a punt de partida les lluites concretes que s’estan desenvolupant en el terreny de l’habitatge. Seguim desplegant el moviment, organitzant el conflicte a les assemblees, produint subjectivitat emancipadora, contra els fons voltors i les classes rendistes. Assumim les lluites des de l’antagonisme social contra el capital immobiliari, sense replegar-nos en identitats prefigurades. Més enllà de les diferències en els debats teòrics, posem en valor les col·laboracions i les simbiosis concretes que es produeixen quotidianament entre diferents assemblees i col·lectius. No només sumant cossos per aturar desnonaments, sinó també a l’hora de plantejar l’estratègia davant casos concrets, de compartir coneixements sobre l’enemic, de posar la intel·ligència col·lectiva en funcionament. Només així podrem enfortir i eixamplar el moviment, sostenir la seva acció col·lectiva per aconseguir canvis reals i constituir-lo com un vector de mobilització tan fort com el feminisme o l’ecologisme.

enero 27, 2021 0 comment

Traducción

El ascenso político de la solvencia financiera

by jordigonzalezguzman diciembre 28, 2020

Michel Feher [*]

En los últimos años, la izquierda ha recibido con miedo y odio, pero también con un poco de envidia, el renacimiento generalizado del nacionalismo autoritario. En general, se asume que el populismo xenófobo está recogiendo los frutos de la ira y el sufrimiento causado por un capitalismo financiero desenfrenado. Desde luego, los progresistas tienen razones de peso para envidiar el éxito electoral que disfrutan sus enemigos de extrema derecha. Sin embargo, un análisis más detenido de la buena suerte de estos últimos indica que, lejos de apropiarse de la rabia popular contra el proverbial uno por ciento, lo que el nacionalismo autoritario está realmente haciendo es ampliar el particular modo de evaluación de las finanzas globales.

Los líderes nacionalistas, aunque no estén muy predispuestos a solucionar las desigualdades económicas a través de las regulaciones del mercado y la redistribución fiscal, se aseguran de que sus partidarios reivindican su lugar de nacimiento, el color de su piel, sus preferencias sexuales y sus tradiciones culturales como activos de gran valor. Para la izquierda, por tanto, no es el populismo de los demagogos reaccionarios lo que vale la pena emular y desafiar sino su capacidad para definir quién y qué merece ser valorado.

A ambos lados del Atlántico Norte, el atractivo del populismo xenófobo se suele atribuir a las promesas rotas de la globalización. Los políticos de la posguerra fría proclamaron que los mercados globalizados promoverían la paz y la riqueza para todos. Sin embargo, la desaparición de las fronteras solo ha beneficiado a los más ricos. La general desilusión explicaría por qué los dirigentes populistas ahora se dirigen al poder con el compromiso de hacer que sus países vuelvan a ser fuertes imponiendo muros e impuestos.

Para la mayoría de comentaristas, el cambio de humor que condujo al Brexit, a Trump y a los avances de la extrema derecha en toda Europa se produjo inmediatamente después de la crisis financiera de 2008. Primero, según su argumento, las autoridades públicas rescataron el sistema bancario, pero descuidaron la grave situación de sus víctimas. Después, a medida que la brecha entre las élites cosmopolitas y la gente común siguió creciendo, también lo hizo la nostalgia de una época en la que los estados controlaban sus propias fronteras y prestaban sus servicios a naciones culturalmente homogéneas.

La desregulación de los mercados financieros ha provocado que se dispare la desigualdad. Pero interpretar la actual ola de populismo como la expresión de la irritación de Main Street con Wall Street no concuerda con los programas económicos de los líderes populistas. Donald Trump, en particular, está decidido a suprimir el mínimo de regulación provisto en la Ley Dodd-Frank. A pesar de su hostilidad hacia la migración y los acuerdos comerciales multilaterales, su administración quiere asegurarse de que el capital circula libremente.

¿Fueron los votantes de Trump realmente engañados por su campaña electoral para “limpiar las instituciones”? Su firme lealtad transmite lo contrario. Casi todas las encuestas indican que están obteniendo aquello por lo que votaron. Por tanto, podemos llegar a entender mejor el populismo reaccionario si en vez de considerarlo en oposición a las finanzas globales lo consideramos en consonancia con su continua hegemonía.

Para respaldar esta propuesta contra-intuitiva, debemos considerar los cambios producidos por el predominio de los mercados financieros. Hasta principios de los 80, los ingresos obtenidos en la llamada economía real eran el principal medidor de prosperidad. Los gerentes corporativos se concentraron en el flujo de efectivo operativo, los políticos electos se obsesionaron con el PIB y la mayoría de los ciudadanos se encontraron dependiendo de un empleo estable, de aumentos graduales de salario y de beneficios sociales garantizados. Sin embargo, la desregulación financiera estableció un nuevo orden de prioridades al permitir que los acreedores decidieran qué proyectos merecían ser financiados. Para cada agente económico, la condición predominante del éxito fue aumentar las expectativas en lugar de generar beneficios.

John Maynard Keynes ya advirtió que los inversores no especulan sobre el beneficio que una iniciativa pueda tener, sino sobre el impacto directo que tiene en la opinión de otros inversores. En otras palabras, en lugar de recoger pronósticos del resultado final del proyecto que están evaluando, los mercados financieros se centran en los pronósticos de sus futuras evaluaciones. Los directores generales, en el momento que se encuentran sujetos al juego de adivinanzas de los acreedores, le dan más importancia a las constantes fluctuaciones en el valor accionarial de su empresa que a las condiciones de rentabilidad sostenida. Del mismo modo, a medida que los funcionarios públicos sustituyen los préstamos por los ingresos fiscales en declive, también tienden a subordinar la búsqueda del crecimiento económico por la posición de la deuda pública de su nación en el mercado de bonos.

Este aumento de calificaciones financieras en la gestión empresarial y pública ha afectado la manera en que las personas visualizan su vida profesional en la actualidad. Debido a que los altos costes laborales y los generosos beneficios echan notoriamente para atrás a los inversionistas, los empresarios que dependen de lo que valoran sus accionistas se muestran reacios a ofrecer carreras laborales de por vida. Del mismo modo, los representantes políticos, cuya prioridad es mantener la confianza de los tenedores de bonos, ya no pueden proporcionar una red de seguridad sólida para sus votantes. Por lo tanto, ahora está en manos de los solicitantes de empleo el hacerse valer. Algunos muestran niveles de competencia muy preciados y una red social influyente, mientras que otros tienen que presentar disponibilidad y flexibilidad ilimitada como sus activos más atractivos.

La precariedad laboral y los recortes en las ayudas sociales también obligan a grandes sectores de la población a pedir prestado, ya sea para acceder a la vivienda, a estudiar o simplemente para poder sobrevivir. Sin embargo, cualquiera que desee obtener un préstamo tiene que ofrecer garantías. A falta de bienes considerables, los futuros prestatarios confían en el valor estimado de lo que desean adquirir –ya sea el futuro valor de mercado de la casa para la cual solicitan una hipoteca o el flujo de ingresos que se espera que genere su futuro título universitario– y en la reputación que han ganado al pagar los préstamos anteriores. Una vez más, lo que importa es la apreciación de sus recursos: materiales, sociales y morales.

La creciente centralidad de la apreciación de activos como criterio de valor disuelve aún más la división tradicional entre las relaciones económicas y no económicas. Al recurrir a las mismas tecnologías que los mercados financieros, las redes sociales han reproducido su propio modo de evaluación: los amigos virtuales, los seguidores y las reseñas confirman el surgimiento de una cultura basada en la búsqueda incesante de crédito. La proliferación de plataformas en las que se nos invita a “compartir” nuestras experiencias, opiniones, competencias y necesidades nos conduce a proyectar especulaciones optimistas sobre lo que poseemos, a quién conocemos y cómo somos.

Mientras que las instituciones financieras y las redes sociales nos incitan a pensar y a comportarnos como gestores de cartera (conocidos como portfolio managers en inglés), los políticos adaptan su propio programa a la nueva mentalidad de las personas que quieren gobernar. Al no poder afirmar que el trabajar duro conducirá a un empleo seguro y a fuentes de ingresos suficientes, prometen en cambio ayudar a las personas a aumentar sus posibilidades de auto-valorizarse –con el objetivo de atraer ofertas laborales, encontrar patrocinadores, tranquilizar a los prestamistas o conseguir más seguidores en las redes sociales.

Los “globalistas” de la década de los 90, como Bill Clinton y Tony Blair, fueron posiblemente los primeros en asumir la tarea de mejorar el capital humano de sus electores. Bajo su administración, los programas de asistencia social y de fácil acceso a préstamos comerciales tenían como objetivo mejorar la empleabilidad y la solvencia de la ciudadanía. Sin embargo, recientemente, los alborotadores populistas se han convertido en los mayores acreedores de solvencia financiera (la denominada creditworthiness en inglés) por haber maximizado lo que Steve Bannon llama el “valor de la ciudadanía”.

Ejemplar en este sentido, Donald Trump ha ganado el apoyo incondicional de sus principales votantes al valorizar algunos componentes clave de su programa. Mientras que sus compañeros multimillonarios disfrutan de los efectos que han tenido los recortes de impuestos y las desregulaciones del mercado en su patrimonio neto estimado, sus votantes autóctonos están agradecidos de que, bajo el régimen actual, el hecho de estar a favor de un hombre blanco que ondea una bandera y porta armas sea, una vez más, un activo verdaderamente valioso.

A pesar de la “resistencia silenciosa” en la Casa Blanca, se percibe muy poco enfrentamiento entre la codicia de Wall Street y el resentimiento de los estados del cinturón industrial. En la gran carpa del Partido Republicano, ambos reciben su justa parte de reconocimiento. En lugar de un inoportuno encauzamiento de la furia popular contra la corrosión capitalista de las democracias liberales, el nuevo despertar de los valores nacionalistas y reaccionarios marca otro paso más hacia la titularización especulativa de los sentimientos y comportamientos humanos. Los esfuerzos desplegados por la llamada izquierda populista para convertir la ira xenófoba en una indignación justa contra las finanzas globales están, por tanto, tan condenados como las esperanzas centristas de poner a los beneficiarios de las políticas fiscales del gobierno republicano en contra del presidente.

Afortunadamente, apostar por la fragilidad de la alianza de gobierno no es la única forma de resistencia. Determinados a confrontar a los populistas y los plutócratas en su propio territorio, algunos de sus enemigos, en cambio, se esfuerzan en disputar su monopolio sobre el terreno de la apreciación de activos. Aunque tratan diferentes aspectos del programa de Donald Trump, Black Lives Matter, #MeToo, DeFund Dakota Access Pipeline y March for Our Lives se enfocan por igual en producir y hacer circular sus propios sistemas de calificación. Su propósito no solo es desacreditar proyectos o comportamientos protegidos por prerrogativas institucionales, racismo estructural, normas de género y grupos de presión poderosos, sino también revalorizar las vidas que estos proyectos y comportamientos deprecian.

Esta nueva generación de activistas –aunque no se muestran indiferentes a reformas específicas con respecto a la transición ecológica, a las prácticas policiales, al entorno laboral y al control de armas– comprenden que decidir quién y qué merece ser valorizado es la apuesta decisiva. Para ellos, el ascenso político de la solvencia financiera no es una maldición a revertir, sino un reto a superar. En una época dónde las continuas calificaciones dirigen las riquezas económicas, sociales y políticas, la especulación es demasiado importante como para dejarla en manos de jugadores profesionales y demagogos nacionalistas.

[*] Este artículo se publicó originalmente en inglés en publicbooks.org

Michel Feher es filósofo, autor del libro Le Temps des Investis. Essai sur la nouvelle question sociale (La Découverte, 2017) y co-fundador de la editorial neoyorquina Zone Books.

Traducción de Jordi González Guzmán y Victoria González Guzmán

diciembre 28, 2020 0 comment

Foucault Historia Investigación

A Genealogy of Militant Research

by jordigonzalezguzman julio 22, 2020

Militant research approach is well rooted in sociological studies. The idea of collecting data through alternative methods claws its way back to two founding fathers of social sciences, Karl Marx and Max Weber. In 1880, Karl Marx launched a 101-question survey to inquiry about the labour situation of the Revue Socialiste readers. The aim of the the questionnaire was to produce knowledge from the immanent composition of the labour force in order to foster critical knowledge from the bottom-up and, in turn, provide more tools for workers’ self-organisation. A similar purpose held Max Weber’s questionnaires, employed to study the life conditions of workers in rural areas in the East of Prussia and the effects of industrial labour in their personality and life style between 1880 and 1910. Marx and Weber, however different in their views of social philosophy and ultimate values, shared a sociological approach and agreed on a fundamental principle of the theory of knowledge of the social world.

Throughout the twentieth century, social and political movements latched onto Marx and Weber’s efforts to enable workers to carry out their own social research from the perspective of facilitating self-organisation. Since the 1950s, several theoretical currents developed a workers’ focused type of inquiry, arranging a wide variety of theoretical debates and interests. A myriad of tendencies emerged in order to provide with an emancipatory methodology. It is not the aim of this research to analyse the differential elements each of these political trends. For that purpose, I remit to the research of Marcelo Hoffman (2019), which remains the most complete and updated work offering a detailed examination of the different tendencies and a comparison between them. The interest in this contentious methodological approach is to selectively gather up the most relevant elements, concepts and theoretical strategies that this tradition has left behind, in order to develop our own research approach.

The first movement that revived workers’ questionnaire was in the United States the ‘Johnson-Forest Tendency’, a group of unorthodox American socialists that emerged out of the Trotskyist Workers’ Party in 1941. The Johnson-Forest Tendency released a short pamphlet called The American Worker (1947), which collected workers’ daily experiences at the factory through a narrative style. They collected stories of everyday working-class life, aimed at provoking class-consciousness amongst their readership. In France, an autonomous movement called ‘Socialisme ou Barbarie’ was also born in rupture to dogmatic readings of Marxism. Socialisme ou Barbarie was formed by a group of intellectuals, among which there were prominent intellectual figures such as Cornelius Castoriadis and Claude Lefort, who produced a workers’ newspaper (Tribune Ouvrière) in the Renault Billancourt factory in Paris. Like the Johnson-Forest Tendency, Socialisme ou Barbarie employed the worker’s focused inquiry through a narrative style as a powerful means of raising class-consciousness by drawing out common experiences recognizable to other workers.

In Italy, the use of the survey as a political and sociological method of analysis was further extended within operaismo political movement. In contrast to the previous political movements, Italian operaismo placed the survey [inchiesta operaia] in the heart of the workers movement to study the new class composition. The first written outcome was the journal Quaderni Rossi, which was the political seed of operaismo, aimed to analysing the new forms of capitalist explotation and to capture the workers’ insubordination strategies. In France, there can be found the Union des Communistes de France Marxiste-Léniniste (UCFML) and the Group d’Information sur les Prisons (GIP), which deployed the enqûete in a very idiosincratic manner. Alain Badiou as the main intellectual referent in the UCFML and Michel Foucault in the GIP, both theorised and put in motion a radically different research based on a specific political commitment. At the beginning of the GIP, Foucault used the following words to make clear what was the GIP’s aim:

« Le Groupe d’information sur les prisons vient de lancer sa première enquête. Ce n’est pas une enquête de sociologues. Il s’agit de laisser la parole à ceux qui ont une expérience de la prison. Non pas qu’ils aient besoin qu’on les aide à « prendre conscience »: la conscience de l’oppression est là, parfaitement claire, sachant bien qui est l’ennemi. Mais le système actuel lui refuse les moyens de se formuler, de s’organiser.
(…)
Notre enquête n’est pas faite pour accumuler des connaissances, mais pour accroître notre intolérance et en faire une intolérance active.
(…)
Comme premier acte de cette « enquête-intolérance », un questionnaire est distribué régulièrement aux portes de certaines prisons et à tous ceux qui peuvent savoir ou qui veulent agir. »

M. Foucault, “Sur les prisons”, J’accuse, nº3, 15^th March 1971, reproduced in M. Foucault, Dits et Écrits, vol. II, text nº87, pp.175-6

In terms of methodology, the different currents of militant research deployed a varied range of sociological tools: surveys, in-depth interviews, fact-finding meetings, individual narratives and other forms of writing. What all these types of militant research have in common, however, is that their research aimed at producing a collective, antagonist subjectivity rather than extracting data in order to publish academic content through mere informational contents. Despite the fact that their research methods differed, they shared the view of doing research as a means of raising the political consciousness of the subjects involved in their research.

julio 22, 2020 0 comment

Foucault Investigación

La formación del sujeto y del objeto

by jordigonzalezguzman junio 28, 2020

Nota introductoria. Deseo poder desarrollar en los próximos días una reflexión respecto a la «formación de los objetos». Por el momento, solo me veo capaz de esbozar unos breves apuntes. Léase esta entrada, entonces, como un work-in-progress.

***

¿Cómo se forma un discurso? ¿Cómo aparece un discurso en un momento dado? ¿Qué reglas determinan y/o facilitan que un discurso florezca? ¿Qué relación hay entre objetos heterogéneos que aparecen en un mismo momento (e.g. la locura, la delincuencia, la sexualidad, etc.)? Hace tiempo que estas preguntas, de raíz puramente foucaultianas, me persiguen.

Las siguientes líneas de L’Archéologie du Savoir merecen ser citadas por la nitidez con la que Foucault expone su tesis principal acerca de la formación de los objetos:

«Ce qui veut dire qu’on ne peut pas parler à n’importe quelle époque de n’importe quoi; il n’est pas facile de dire quelque chose de nouveau; il ne suffit pas d’ouvrir les yeux, de faire attention, ou de prendre conscience, pour que de nouveaux objets, aussitôt, s’illuminent, et qu’au ras du sol ils poussent leur primière clarté.»
Michel Foucault (1969), L’Archéologie du Savoir, Éditions Gallimard, p. 61

El método arqueológico de Foucault trata de investigar un objeto de discurso (por ejemplo, los objetos que Foucault trabaja y estudia: la locura, la medicina, la delincuencia y la sexualidad) poniéndolo en relación a un conjunto de reglas que permiten formarlos y que aparezcan como objetos de un discurso. La arqueología se pregunta por cuáles son las condiciones de aparición histórica de un determinado discurso.

No cabe, pues, en el método arqueológico, el estudio de un objeto de discurso que hace referencia a «un fondo de las cosas», es decir, «un suelo originario» más allá del discurso al que hay que llegar para permitirnos esclarecerlo y dotarlo de significación. La arqueología no es una excavación a las profundidades del discurso. Es una investigación que trata de mantenerse en el nivel mismo del discurso.

«Tout à l’heure, on a montré que ce n’était ni par les «mots» ni par les «choses» qu’il fallait définir le régime des objets propres à une formation discursive; de la même façon, il faut reconnaître maintenant que ce n’est ni par le recours à un sujet transcendental ni par le recours à une subjectivité psychologique qu’il faut définir le régime de ses énonciations.»
Ibid. p. 74

En este párrafo, Foucault nos ofrece un ejemplo que sirve para analizar la formación discursiva de la «economía política» y su relación con la ideología:

«On peut bien dire en gros, et en passant par-dessus toute médiation et toute spécificité que l’économie politique a un rôle dans la société capitaliste, qu’elle sert les intérêts de la classe bourgeoise, qu’elle a été faite par elle et pour elle, qu’elle porte enfin le stigmate de ses origines jusque dans ses concepts et son architecture logique; mais toute description plus précise des rapports entre la structure épistémologique de l’économie et sa fonction idéologique devra passer par l’analyse de la formation discursive qui lui a donné lieu et de l’ensemble des objets, des concepts, des choix théoriques qu’elle a eu à élaborer et à systématiser; et on devra montrer alors comment la practique discursive qui a donné lieu à une telle positivité a fonctionné parmi d’autres pratiques qui pouvaient être d’ordre discursif mais aussi d’ordre politique ou économique.»
Ibid. p. 242

junio 28, 2020 0 comment